“Cupido em va llençar la fletxa i l’arc sencer. La fletxa directa al cor i l’arc al cap. La primera vegada que la vaig veure em va trontollar el cor, i el meu cap va deixar de funcionar amb coherència. Sentia ànsia per veure-la, però a la vegada tenia por.”
En Xavier és conductor de TRAM des del 2006, aquestes són les seves paraules quan pensa en l’època que va conèixer la Susana, ja fa gairebé deu anys. Ella treballava a Poblenou, i sempre feia el mateix trajecte al matí, des de la parada Central Tèrmica (avui Port Fòrum) fins a Marina, i a la tarda en sentit contrari. Ell s’hi va fixar de seguida i li hauria agradat poder deixar el tramvia parat a Marina i acompanyar-la on fos, però era el conductor i havia de continuar el trajecte.
La Susana li va robar el cor amb els seus ulls blaus i el seu cabell ros. “Em va cridar molt l’atenció una noia tan maca i tan ben plantada”, recorda en Xavier.
“Després d’uns mesos de pensar en ella quasi dia i nit, no vivia en mi. Vaig aconseguir saber el seu nom. Una tarda de juliol es va presentar una oportunitat que no podia deixar escapar. Va ser a la parada de Sant Joan Baptista, quan la T5 tenia el final en aquesta parada. La vaig veure aparèixer i em vaig dir: ‘sinó és ara, no serà mai’. I vaig demanar-li el seu número de telèfon.”
La Susana confessa que, tot i que ell va donar el primer pas, cada dia desitjava tornar a veure aquell conductor que la mirava de forma especial.
Fora dels tramvies i les parades de tramvia, la Susana i en Xavier van començar a connectar gràcies al mòbil, però ràpidament van trobar-se per passejar les respectives mascotes. Ja fa sis anys que viuen junts, i en 2014 es van casar. Llavors eren 3, i ara ja són 4 a la família, ells dos, l’Iker i la Yanira.
Avui és Sant Valentí. Tot i que a Catalunya celebrem el Dia dels Enamorats per Sant Jordi, qualsevol dia de l’any, i el 14 de febrer especialment, es bo per pensar que l’amor és a l’aire, que una mirada, una paraula, un perfum, una cançó, pot obrir un racó del nostre cor i fer brollar sentiments que ens poden fer tremolar, sospirar o riure tontament…
La Mònica ho sap molt bé. És usuària del TRAM des que es va inaugurar. Fa set anys feia trajecte entre les parades de Maresme i Wellington per anar a treballar, cada dia veia en Roberto, un conductor “amb quelcom especial, però amb unes ulleres de sol grises molt lletges…”, diu rient.
Pels voltants del mes de maig de l’any 2010 en Roberto tenia un mal dia. A la parada de Maresme, va pujar la Mònica i amb un somriure el va saludar, i el va captivar. Sense saber-ho, li va animar la tarda.
Quan van tornar a coincidir, ell li va agrair aquell somriure, i llavors la Mònica va fer el primer pas. Tenien amics comuns a Facebook i ella va enviar-li un missatge, i van quedar per fer un passeig. Ara estan casats i tenen una filla, la Lucia.
Potser avui la Mònica i en Roberto trobaran el moment de fer alguna cosa especial junts, però tal com diuen en Xavier i la Susana, qualsevol dia corrent, pot convertir-se en especial, amb un petó, una abraçada, o el que surti…
Que bonic!!!!! La verdad es que son dos parejas encantadoras, puedo dar fe, por muchos años!!