En aquesta edició conversem amb Meritxell Mendoza i David Fernández, de l’equip de conducció de TRAM i representants de Barcelona a l’European TramDriver Championship 2026, el campionat europeu de conducció de tramvies, que enguany es va celebrar a Varsòvia, Polònia, els dies 18 i 19 de setembre. Més enllà de la competició i de les vuit proves a què es van haver d’enfrontar, tots dos coincideixen a destacar l’experiència personal i professional que suposa compartir uns dies amb conductors i conductores d’altres ciutats, conèixer altres sistemes tramviaris i representar tot l’equip de TRAM. Parlem amb ells sobre com van viure el campionat, les proves que més els van sorprendre i què cal per posar-se cada dia als comandaments d’un tramvia.
Abans de res, Meritxell i David, què és l’European TramDriver Championship?
David: És el campionat europeu de conductors i conductores de tramvia. Cada ciutat amb xarxa de tramvia hi envia un equip per representar-la. Durant el campionat es fan diferents proves de perícia en la conducció, frenada i maniobres.
Quina va ser la teva primera reacció quan et van comunicar que hi participaries?
Meritxell: M’ho vaig prendre com un reconeixement a la meva feina, al temps dedicat a l’empresa i a tota la meva trajectòria. Fa 23 anys que soc a TRAM, és molt de temps.
David: Per a mi, sincerament, va ser una barreja de molta il·lusió i una mica de vertigen. És tot un honor que et seleccionin per representar TRAM al campionat europeu. A més, també m’ho vaig prendre com un premi i va ser una experiència molt bonica.
Com us heu preparat per a la competició?
Meritxell: No hem preparat res, siguem sincers. Nosaltres hi vam anar per viure l’experiència; hi anàvem una mica a cegues fins que ens van enviar el vídeo amb les proves. Però preparar-te quan el context canvia tant no serveix de gaire.
David: A més, tampoc tenim un espai per practicar, com sí que tenen altres ciutats. En el meu cas, vaig agafar el reglament i vaig mirar d’entendre bé les proves que hi havia.
Hi ha ciutats i participants que sí que entrenen durant l’any per fer aquestes proves?
Meritxell: Hi ha molta competitivitat. Fins i tot tenen campionats nacionals, i sempre hi va el millor de cada ciutat. Abans d’anar-hi fan una selecció interna. Són molt competitius.
Nosaltres dos no, perquè en David i jo hi anàvem per viure l’experiència i ens ho preníem tot en positiu. Ara bé, ningú vol perdre ni quedar malament. Sobretot, hi ha l’orgull de dir: «Faré bé la meva feina». Perquè a ningú li agrada fer el ridícul, i tant ell com jo som molt professionals en la nostra feina.
Com s’estructura la competició?
David: Primer es tria un participant de l’equip perquè condueixi en primer lloc, que en el nostre cas va ser la Meritxell, i després vam canviar i vaig sortir jo a competir. En acabar, se sumen els punts de tots dos.
Quines proves hi havia enguany? Quina ha estat la més fàcil i quina la més difícil? Hi ha alguna prova reina al campionat?
Meritxell: Eren vuit proves i la puntuació depenia de la posició en què quedaves.
David: La primera, la marxa enrere amb el bol d’aigua. La segona, arribar als 25 km/h sense mirar el velocímetre. La tercera, la frenada. La quarta era la del gàlib. La cinquena, encistellar en una cistella. La sisena era la de la parada perfecta. La setena, la marxa enrere, i la vuitena, tombar unes bitlles.
Meritxell: Per a mi, la més fàcil va ser la marxa enrere. Anàvem sense retrovisor i en David m’havia d’avisar quan creia que ja estava arribant perquè jo frenés i em quedés a la marca. Tots dos ho vam fer força bé. Ens vam entendre molt bé.
David: Per a mi, la més fàcil va ser la d’arribar als 25 km/h sense mirar el velocímetre i mantenir aquesta velocitat.
Tots dos: La més difícil va ser la de la parada perfecta. Crec que aquí vam fallar perquè no teníem ben agafades les referències del tramvia. I la que més agradava al públic potser era la de les bitlles. És la més visual.
Heu tingut ocasió de conèixer altres sistemes tramviaris? Què és el que més us ha sorprès?
David: Vam parlar una mica amb la guia que treballava a Varsòvia. A mi, el que em va sorprendre va ser la convivència dels tramvies més antics amb els més moderns en una mateixa línia. A banda, també ens va impressionar la magnitud de les cotxeres i la tecnologia. Eren unes cotxeres noves i, la veritat, ens van impactar.
Meritxell: Eren enormes, tot estava cobert. Està tot molt cuidat i pensat fins al més mínim detall, fet com per mòduls. Tot estava molt ben organitzat.
Què suposa conduir un TRAM? Quina habilitat considereu imprescindible per ser un bon conductor o conductora?
David: Per a mi suposa responsabilitat. Al llarg del dia portem milers de persones. Com a habilitat imprescindible, jo diria que l’anticipació. Hem d’estar llegint l’entorn constantment: vianants despistats, semàfors, vehicles que fan girs indeguts…
Meritxell: Jo hi afegiria la calma i la paciència.
Què significa portar el nom de TRAM a una competició europea?
David: És un orgull participar en nom de Barcelona.
Meritxell: Estem tots dos molt contents. No sempre tindrem una oportunitat com aquesta. Jo la vaig gaudir moltíssim i crec que en David també. Em vaig sentir molt orgullosa de poder representar TRAM. A més, ens vam conèixer allà, perquè en David és del Trambesòs i jo, del Trambaix. Ha estat un viatge únic, espectacular.
David: M’ho vaig passar molt bé, he viscut una experiència única. Ha estat una gran satisfacció en tots els sentits, tant professionalment com personalment. Va ser un orgull enorme representar TRAM i Barcelona.
Hi ha alguna ciutat que destaqui? En quin nivell està Barcelona?
David: Ciutats com Praga, Viena o la mateixa Varsòvia tenen un nivell molt alt. A més, tenen una tradició tramviària de més d’un segle. A Barcelona també tenim un molt bon nivell i podem estar orgullosos del sistema de tramvia que tenim a la ciutat. Oferim qualitat, seguretat i un bon servei.
Meritxell: El nivell de Barcelona és alt, però no entrenem tant com en altres països, on sí que poden preparar-se i fins i tot tenen campionats estatals.
Teniu alguna superstició o ritual abans de començar a conduir o abans d’una prova important?
David: No, però sí que segueixo una rutina. Inspecciono la cabina, comprovo la dotació, ajusto el seient… I, sobretot, visualitzo el trajecte.
Meritxell: No, superstició no en tinc, segueixo la mateixa rutina. A més, en David fa el torn de tarda i jo, el de matí; sense un cafè no arrenco.
Si haguéssiu de resumir aquesta experiència en una sola paraula, quina seria?
Meritxell: Única. És una experiència inoblidable. David: Inoblidable seria la meva. És una cosa que recordaré tota la vida.
