Aquest mes de juny, coincidint amb el Dia de l’Orgull (28 de juny), que reivindica la igualtat i els drets del col·lectiu LGTBIQ+, hem volgut parlar amb Josep Maria Mesquida, president de la Fundació Enllaç, una entitat que treballa des de l’any 2008 per garantir un envelliment digne i acompanyat de les persones grans del col·lectiu LGTBIQ+. L’entitat té per objectiu combatre de manera directa la soledat no desitjada i la discriminació a una persona pel fet de la seva edat, anomenat edatisme. En una conversa amb Mesquida, aprofundim en la tasca i els reptes de futur de la fundació i en el paper clau que juga el voluntariat intergeneracional.
- Com neix la Fundació Enllaç i quina necessitat social volia cobrir?
La fundació neix l’any 2008 i és el resultat d’un procés de reflexió dut a terme per persones que estaven vinculades al Casal Lambda, una entitat associativa històrica de Barcelona. En aquell moment, aquestes persones van considerar que calia fer alguna cosa a favor de les persones grans, van detectar que hi havia una necessitat social i van decidir crear Enllaç per fer-hi front.
Parlem de soledat que és, potser, un tema generacional. Al final, les persones que havien participat en el moviment ja veien a prop el seu propi envelliment i, tenint present que hi ha algunes dificultats concretes que ens afecten quan ens fem grans, van decidir tirar endavant el projecte de la fundació, ja que no hi havia cap tipus d’iniciativa que cobrís aquesta etapa de la vida.
- Quantes persones atén la fundació per mitjà dels seus serveis i quin és el perfil majoritari de les persones usuàries?
Segons la memòria del 2024, unes 700 persones van passar per l’organització. No totes estan vinculades de la mateixa manera; algunes vegades només venen a les festes i d’altres en són usuàries habituals. La fundació està integrada per patrons (el patronat el formem 25 persones) i no tenim persones associades. Som una organització amb una estructura limitada, però el que sí que tenim és un bon equip de persones voluntàries que permeten tirar endavant tot el que fem.
El perfil majoritari que ens trobem és el d’una persona major de 65 anys en situació de vulnerabilitat. Els últims anys, hem vist molta presència de persones amb vulnerabilitats emocionals, que se senten soles, i també algunes persones amb problemes de renda o econòmics.
- Quin tipus de serveis i activitats oferiu des de l’entitat?
Treballem quatre eixos bàsics: memòria, defensa, presència i benestar. Tenim un equip professional format per les àrees de treball social, integració social, administració, comptabilitat i comunicació. Bàsicament, fem atencions individuals de suport i també activitats col·lectives al nostre local (espais de conversa, debat, reflexió i d’altres de més lúdiques), que ens serveixen per detectar necessitats que després s’atenen des del treball social.
A més, fem una feina important de sensibilització i formació a les residències de gent gran de com es pot millorar la situació de les persones LGTBIQ+. Habitualment són els mateixos centres els que ens ho demanen i es genera un efecte contagi entre ells. Abans hi anàvem amb una mica de por, però ara hi ha molt d’interès a parlar del col·lectiu, de la sexualitat en la vellesa i de l’atenció centrada en la persona.
Cal dir que actualment no tenim psicòleg ni educador en plantilla, sinó que derivem aquestes necessitats al Centre LGTBI de Barcelona.
- Quines són les principals demandes que rebeu i com les afronteu?
El que més ens demanen és suport i acompanyament. La major part de les demandes que arriben a treball social tenen a veure amb el tema de la soledat. Per combatre-la, tenim un equip de voluntaris que fan seguiment telefònic, acompanyament a domicili o hospitalari, sigui quin sigui l’entorn on es trobi la persona. També els oferim aquest acompanyament a la nostra seu social aprofitant les activitats col·lectives.
- Precisament, un dels pilars de la fundació és el voluntariat. Quin paper té i quin és el seu perfil?
Tenim unes 60 persones voluntàries, majoritàriament joves, en aquest moment, que són les que fan els acompanyaments. Precisament, aquesta relació entre voluntariat jove i usuaris grans ens permet fer una tasca intergeneracional autèntica. La major part són homes del col·lectiu, tot i que també hi ha dones.
Com a dada interessant, algunes de les persones que venen a la fundació o participen en les activitats de barri que fem a l’Eixample no s’identifiquen com a LGTBIQ+, sinó que són veïns que s’hi acosten perquè es troben a gust amb nosaltres, cosa que ens agrada molt.
- Els estudis apunten que la soledat afecta especialment el col·lectiu de més edat. Es detecten moltes situacions d’edatisme i manca de xarxa familiar?
L’edatisme és una violència sociocultural que afecta a tothom i provoca molt patiment. En el nostre cas, el col·lectiu —sobretot el gai— s’ha construït històricament al voltant de la idea dels cossos joves i normatius. En la subcultura gai, la joventut gairebé es considera un requisit.
Això es combina amb el fet que la major part de les vegades no tenim fills, vivim sols i no tenim parella, tres circumstàncies que són predictores de soledat. Així i tot, és veritat que aquesta afirmació és molt heterosexista, perquè també cal valorar les xarxes de suport que som capaços de construir fora de les famílies tradicionals.
D’altra banda, l’edatisme també es pot mesurar en l’àmbit laboral, on a partir dels 50 anys és molt difícil trobar feina, tot i que també afecta els joves a la inversa amb la precarietat i els sous baixos en accedir al mercat.
- Creu que Barcelona és una ciutat preparada per envellir sent una persona LGTBIQ+?
Barcelona és una mica un paradís des del punt de vista del respecte cap al col·lectiu; aquí estem força bé i hauria de ser més fàcil envellir-hi que a moltes altres ciutats. El debat sobre si és una ciutat totalment ‘amiga de les persones grans’ està sobre la taula del Consell Municipal de Benestar Social, on s’està discutint fins a quin punt és una realitat. Al cap i a la fi, som un entorn mediterrani, ens agrada sortir al carrer i relacionar-nos, i això ajuda a buscar companyia.
- Quin és l’indicador que més us preocupa o que voldríeu millorar en els pròxims mesos?
Necessitem espai. Qualsevol millora en aquesta línia ens aniria molt bé. Ens hem convertit en una organització que fa moltes coses, i això vol dir que l’espai se’ns ha quedat petit. Fora d’això, som una entitat que a principis d’any, com totes les altres, sabem el que gastarem, però no tenim ni idea del que ingressarem. Aquí també tenim una oportunitat de millora, però això fa referència a la política de subvencions.
- Més enllà de les subvencions públiques, quin pes tenen les ajudes i donacions d’empreses i particulars per a la viabilitat de la Fundació?
A banda de les subvencions, no tenim cap altra forma d’ingrés. Sí que algunes persones o empreses, com és el cas de TRAM, ens han fet donacions, però, en general, són molt poques. Per exemple, el pressupost de despeses del 2024 no va arribar als 120.000 euros, i vora el 80% provenien directament de les diverses administracions públiques.
Això ens col·loca en un estira-i-arronsa constant, perquè les subvencions no estan garantides d’un any per l’altre. Ens ha passat haver de prendre decisions dràstiques de reducció de jornada o acomiadaments a mitjan any perquè els ingressos públics previstos no arribaven. És un punt feble que compartim gairebé totes les fundacions del sector de la gent gran. A la nostra cultura costa rebre finançament privat de particulars, a diferència d’altres països.
- Com a professor de Treball Social a la Universitat de Barcelona, detecta en les noves generacions un canvi de mentalitat envers la diversitat?
Sí, i tant. Tinc la sort de fer classe en un entorn molt respectuós amb la diversitat social i de gènere. Si em comparo amb la meva època d’estudiant als anys 90 del segle passat, la diferència és abismal. Recordo que van venir uns activistes de la lluita contra el VIH a classe i van demanar que aixequessin la mà els membres del col·lectiu; jo no em vaig atrevir a fer-ho i vaig arrossegar aquell mal regust molt de temps. Estic convençut que avui dia els joves l’aixecarien sense cap mena de problema. Encara que es parli de corrents reaccionaris a les xarxes socials, soc optimista: les noves generacions de professionals de l’àmbit social estan molt conscienciades i no es deixaran arrabassar els drets i el respecte guanyats.
*Si vols rebre al teu correu, l’entrevista del mes amb tota l’actualitat de TRAM, subscriu-t’hi a la nostra newsletter InfoTRAM.
