Escriptora, divulgadora i acompanyant en processos creatius, la barcelonina Carla Gracia ha anat construint una obra marcada per la identitat, la vulnerabilitat i la necessitat d’entendre’s a través de les paraules. Aquest any és una de les autores convidades a participar en La TRAMa, el concurs de relats col·lectius en línia impulsat per TRAM, una iniciativa que aposta per la creació compartida i el poder del llenguatge per connectar-nos. Hem parlat amb ella sobre el poder de l’escriptura per fer-nos viure més feliços i ajudar a transformar-nos, i sobre el seu últim llibre, El jardí adormit (Univers Llibres).
- Escrius novel·la, fas divulgació i també acompanyament a l’escriptura. En quin moment vas entendre que escriure seria el teu camí?
És una pregunta molt bona, perquè costa molt trobar aquest camí. En aquest país, l’escriptura no es considera un ofici al qual et puguis dedicar plenament; és com un extra. Els meus pares em deien: “D’acord, escriu els caps de setmana el que vulguis, però entre setmana guanya’t la vida”.
Durant molt de temps vaig viure amb aquesta idea. Fins que va arribar un moment clau, que és precisament el que descric a la meva última novel·la. Em van oferir una feina a Londres, en un gran banc, i hi vaig anar per fer l’última entrevista. Era un entorn enorme, imponent, que feia respecte. I vaig veure clarament que aquell no era el meu lloc.
Vaig tornar, vaig deixar la feina i me’n vaig anar a viure sola en un poble molt petit, amb la meva gata. Encara no tenia hipoteca ni fills, i m’ho podia permetre. Allà vaig tenir el meu primer hort i vaig escriure la meva primera novel·la. Vivia amb molt pocs diners, però era feliç: tenia temps i tenia la natura.
Després, la vida es complica. Vaig tenir fills, i quan el meu fill va necessitar més atenció, vaig tornar al sistema: doctorat, universitat… però novament sense temps per escriure. Tot es va aturar quan el meu fill va tenir un brot psicòtic als sis anys. Vaig haver de parar. I allà vaig entendre que, per cuidar-lo bé, jo havia d’estar bé. I l’únic que em feia estar bé era escriure.
- Les teves obres aborden temes com la identitat, les relacions o la vulnerabilitat. Com neix una història en el teu cas?
De petita ja m’agradava inventar històries, però soc dislèctica i em deien que no m’hi dediqués. Amb el temps he entès que escriure no és només posar paraules una darrere l’altra: és imaginar, sentir i transmetre històries. I això sí que ho tenia.
En el meu cas, la història neix molt de la necessitat d’entendre i d’entendre’m. Per a mi, escriure és anar per capes, és reconstruir-me i també entendre els altres. La vida que m’ha tocat viure, especialment amb el meu fill, és molt intensa, i això fa que t’adonis de la fragilitat de tot. Quan et passa alguna cosa així, entens que la vida pot canviar o acabar en qualsevol moment. I això t’empeny a viure i a mirar cap endins.
Hi ha experiències personals profundes que emergeixen en l’escriptura. Per exemple, a Perfectament imperfecta explico una violació que vaig patir. Em va costar molt abordar-ho, però el meu fill m’ha ajudat a obrir portes que tenia tancades. Les històries neixen d’aquesta barreja: experiència, emoció i necessitat de comprendre.
- Com ha evolucionat la teva veu com a autora de novel·les des de Set dies de Gràcia, el 2014, fins ara, que acabes de publicar El jardí adormit?
Ha estat una evolució molt alliberadora. Set dies de Gràcia va néixer de manera molt espontània: sentia les veus dels personatges i la vaig escriure així. Però també tenia molta pressió: la documentació, l’exigència formal, la mirada de la crítica.
Aquesta sensació d’impostura la vaig arrossegar durant temps, fins i tot després del doctorat, tot i sentir-me més segura. El gran canvi arriba quan deixo de pensar en si està ben escrit o si agradarà. A Perfectament imperfecta necessitava escriure allò per a mi, i això em va alliberar molt. Ara escric des d’aquest lloc, i crec que així arriba més la història i menys l’ego.
- Amb El jardí adormit, proposes una història molt vinculada al procés de reconstrucció personal. Què et va portar a escriure aquesta novel·la?
Per a mi, l’escriptura també és refugi. La vida és molt exigent, constantment ens demanen resultats, utilitat, sentit. En canvi, escriure em permet entrar en un món on puc simplement ser. El jardí adormit neix també d’aquesta necessitat: de tenir un espai on refugiar-me i, alhora, continuar aquest procés de reconstrucció personal.
- Quin paper creus que té l’escriptura com a eina de transformació personal i col·lectiva?
Escriure és entendre’m, reconstruir-me i entendre els altres. També permet connectar amb experiències universals. Encara que les situacions siguin diferents, hi ha emocions compartides: la maternitat, la por, la solitud, el desbordament.
Quan connectes amb això, es crea un vincle molt potent amb els altres. I això és transformador, tant a escala individual com col·lectiva.
- Barcelona és present en part de la teva obra i en la teva trajectòria. Com influeix la ciutat en la teva manera d’escriure o d’observar el món?
Barcelona forma part de la meva vida. Hi he crescut i hi tinc els meus vincles familiars. Tot i que vaig anar a viure a un poble, vaig haver de tornar-hi per les necessitats del meu fill. Amb el temps, crec que la ciutat s’ha tornat més amable.
Durant el confinament, per exemple, hi vaig viure moments molt intensos, però també bonics: el silenci, els ocells… I, sobretot, vaig sentir molt suport de la gent. Barcelona és el lloc dels records. No són només carrers: són espais carregats d’història personal. Això inevitablement influeix en la meva mirada.
- Què busques provocar en el lector amb les teves històries?
Sobretot, que connecti. Que senti que no està sol. L’acollida de Perfectament imperfecta m’ha emocionat molt en aquest sentit: persones que s’hi han reconegut i que han trobat paraules per a coses que no sabien com expressar. Per mi, això és el més important.
- En aquesta edició 2026, ets una de les autores de La TRAMa. Què et va atraure d’aquest projecte?
Em sembla una iniciativa molt estimulant: participativa i col·laborativa. És arriscada, perquè l’escriptura compartida no és fàcil, però també molt enriquidora. Aquesta iniciativa fomenta la llengua, la creativitat i la connexió entre persones.
- La TRAMa proposa una escriptura construïda entre diverses veus. Com valores aquesta manera de crear històries en comunitat?
Té molt sentit. Igual que en un tramvia, no vas sol: comparteixes espai i trajecte amb altres persones. A més, el llenguatge ens connecta i ens fa menys sols. Fins i tot un simple “estàs bé?” ja crea vincle.
- Quin consell donaries a les persones que hi participen escrivint un fragment d’aquestes històries col·lectives?
Que no pensin a publicar ni en fer-ho perfecte. Que gaudeixin del procés, que s’atreveixin a obrir portes internes i que no es deixin arrossegar per la por de fer-ho bé. A vegades volem escriure grans històries, però la vida íntima ja és prou important. Cal deixar-se portar.
- Per acabar, en un moment en què tot passa molt de pressa, quin paper creus que té la literatura per ajudar-nos a parar, entendre’ns i connectar amb els altres?
La literatura, com el llenguatge en general, ens connecta i ens fa menys sols. En un món on tot ha de ser útil i productiu, escriure i llegir ens permeten aturar-nos, habitar un espai diferent i entendre’ns millor. I això, avui, és més necessari que mai.
Si vols rebre al teu correu, l’entrevista del mes amb tota l’actualitat de TRAM, subscriu-t’hi a la nostra newsletter InfoTRAM.
